Walter Benjamin publicà l’any 1936 un article titulat La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica, en què reflexionava sobre el valor de l’obra original en un temps en què tècnicament es poden aconseguir reproduccions perfectes. La mostra més evident és la fotografia i el cinema. Benjamin explicava perquè, malgrat tot, l’obra original encara té un hàlit que la fa especial. És el que el filòsof alemany anomenava l’aura, que definia com «la manifestació irrepetible d’una llunyania» que la fa inabastable. Aquesta aura prové del valor cultural que l’obra d’art tenia en l’antiguitat, davant del valor per ser exhibida que predomina en l’actualitat. Antigament, l’obra d’art tenia sobretot un valor màgic i religiós i es creava sota aquestes premisses. Fins i tot algunes d’aquestes obres no podien ser vistes per tothom, i només una elit, com ara els grans sacerdots, en podien gaudir. Però ja els grecs van crear tècniques de reproducció fonent i encunyant bronzes, terracotes i monedes. Més tard, la xilografia va permetre la reproducció de dibuixos abans, fins i tot, que aparegués la impremta i per tant la reproducció de la literatura. En l’edat mitjana, el gravat en coure i l’aiguafort es van afegir a la xilografia, i en el segle xix totes aquestes tècniques de reproducció van ser superades primer per la litografia i després per la fotografia. La tècnica reproductiva acosta l’obra d’art a les masses i, per tant, trenca aquella llunyania que ens definia l’aura de l’obra d’art.

D’altra banda, l’existència dels museus és relativament moderna (uns tres segles). Tot d’una, una imatge religiosa que fins aleshores tenia una «presència espiritual» (per als assistents a una determinada església) adquireix el valor d’obra d’art. Velázquez, per exemple, no va pintar Las Meninasamb la finalitat que estigués exposada en una sala del Museo del Prado. Els museus van néixer per agrupar obres que estaven fins aleshores disperses. De la seva presència com a conjunt, o de les confrontacions que s’esdevenen entre aquestes, neix una nova interpretació d’aquestes obres. És una experiència intel·lectual per al visitant.

Des d’aleshores, l’obra d’art es crea majoritàriament amb una finalitat de ser exhibida, per tant la finalitat màgica i religiosa deixa pas a la funció estrictament artística. Però malgrat tot, ens podem preguntar quina és l’aura d’una obra original de Miró, de Picasso o d’altres grans artistes? Existeix aquella llunyania, aquella inabastabilitat de què ens parlava Benjamin? Avui dia, podem veure reproduïda qualsevol obra en llibres i, fins i tot, en les mides originals, per tant les podem tenir molt pròximes, però l’obra original continua inabastable en molts aspectes. El caràcter exhibidor de les obres creades i la professionalitat de l’artista fa que aquestes obres tinguin un preu moltes vegades inassolible per a la majoria. L’especulació, la moda i altres factors aliens a la pròpia qualitat de l’obra la converteixen en un autèntic tresor.

El comerç de l’obra d’art fa que aquesta es converteixi en una mercaderia dins d’un mercat específic, que esdevingui un «valor de canvi». Però quin seria el seu valor d’ús? Probablement tan sols en té per al seu autor, el que motiva la seva creació. Avui dia, la majoria d’obres que tenen una «existència pública» estan exposades a museus o pertanyen a col·leccions privades que, de tant en tant, s’exposen o es reprodueixen en catàlegs; aquestes obres  esdevenen per al visitant o per al lector un «valor cultural» per incorporar en l’imaginari cultural, en el «coneixement» de cadascú, que s’adquireix, normalment, mitjançant una entrada o la compra del catàleg.

Continuant amb Benjamin, les obres d’art també presenten una «aura» que va més enllà del «valor de canvi». Què ha volgut expressar l’autor? Quins sentiments l’envoltaven durant la seva creació? Només l’artista ho sap i, de vegades ni ell ho pot explicar. Malgrat que els crítics i els estudiosos ho intentin analitzar, és impossible arribar a copsar totalment el sentiment de l’artista. Aquesta és l’autèntica aura de l’obra d’art.

Així arribem al nus de la qüestió: quin valor tenen les reproduccions de les obres de Picasso i de Miró? Al Centre Picasso d’Horta i al Centre Miró de Mont-roig s’exposen reproduccions facsímil de les obres que els dos artistes realitzaren en les estades a aquests dos pobles. Quin valor té la reproducció davant de l’obra original?

Hi ha dos motius importants que fan que aquestes reproduccions no només siguin vàlides sinó també imprescindibles.

El primer motiu és l’acostament de l’obra al lloc on va ser creada. Evidentment aquestes reproduccions exposades a París, Nova York o Tòquio no passarien de ser una anècdota, però vistes a Horta o a Mont-roig tenen un valor que va més enllà de l’estètica: l’intent de copsar-ne l’aura. Moltes d’aquestes obres són paisatges, i quan les mirem el que estem veient és la interpretació que en va fer l’artista. Si no en sabem res més, aquestes reproduccions simplement són un acostament estètic a la creació artística. Però el fet que les puguem veure a l’indret on es va inspirar el pintor, veient les mateixes muntanyes, respirant el mateix aire, passejant pels mateixos llocs on va viure, les converteixen en «els originals dels originals», que ens permeten entendre els llaços que el pintor va establir amb el poble, és a dir, ens permeten estar molt més a prop de comprendre què sentia Picasso quan pintava La Bassa d’Horta o què sentia Miró en pintar La Masia; i per tant ens permeten acostar-nos tant com és possible a l’aura de l’obra.

El segon motiu és el fet de poder veure totes les obres juntes. Encara que estiguéssim davant La fàbrica d’Horta a Sant Petersburg o davant La Masia a Nova York no ens faríem una idea del que representen aquestes obres perquè per entendre-les cal veure tot el conjunt de l’obra que es va fer a Horta o a Mont-roig i la seva evolució. Reunir tots els originals en una sola exposició és gairebé impossible, i menys a l’indret on van ser creades. Aplegar totes aquestes obres ha estat possible gràcies a unes tècniques reproductives que ens permeten veure unes reproduccions molt pròximes a l’original, al Centre Picasso i al Centre Miró. Està clar que per molta qualitat que tinguin els facsímils, els colors no seran idèntics, ni podrem apreciar el gruix de la pinzellada, però podrem veure plegats els paisatges que els ulls d’uns genis van copsar, i estarem molt a prop de la creació artística.

André Malraux proposava la creació d’un «museu imaginari» (1954). Per exemple, un llibre amb reproduccions d’obres de diversos artistes escollides pel seu «editor», la qual cosa generaria una nova lectura d’aquestes obres. Les propostes del Centre Picasso i del Centre Miró també tenen una mica de «museu imaginari», però dedicat al mateix artista.

Normalment en un museu el visitant veu obres de diversos artistes que en el millor dels casos configuren les grans èpoques de l’art. En el cas dels museus monogràfics dedicats a artistes s’hi pot fer una lectura de l’evolució de la seva obra; malgrat tot, sempre hi ha buits odiosos que resulten difícils d’omplir. En tots els casos, si deixem de banda aquella «aura» de l’artista, són obres originals situades en un ambient allunyat del context original i del procés de creació del pintor (aquest copsava aquella realitat original).

Al Centre Picasso i al Centre Miró resulta important la interacció entre les obres (reproduïdes) exposades. Corresponen a una certa unitat «d’acció», és el mateix espai (context) on  es va produir la seva creació i responen a uns intervals de temps limitats. Un determinat context, un indret amb un component etnogràfic (costums) i en un moment històric, generen uns elements de creativitat en l’artista que es concreten en una sèrie d’obres. Posteriorment, només ajuntant-les al mateix entorn (encara que siguin reproduccions) i presentant-les adequadament, podrem potser intuir la raó oculta d’aquella «aura» de l’artista. Tanquem el cercle.

A aquell «valor cultural» que adquireix el visitant d’una exposició, en aquest cas, li podem afegir tot el valor vivencial. Per aconseguir-ho cal aportar informació annexa explicativa, anotar més que no pas analitzar (això es deixa per al visitant). O, anant més enllà, als estudiosos o crítics se’ls aporta una valuosa informació contextual, per la qual cosa es prioritza la informació (és un sistema denotatiu), i a partir d’aquesta es pot fer una lectura dels significats de l’obra (connotació). Per això diem que la nostra no és una proposta artística en el sentit estricte de la paraula, és una proposta cultural, un centre d’interpretació de l’obra de Miró i de Picasso en relació amb Mont-roig i Horta.

S’acaba de publicar el llibre El museo ideal de Picasso (Lunwerg, 2006) de Juan J. Luna, conservador del Museo del Prado, que repassa les obres fonamentals de l’artista. El seu subtítol és La colección que nunca existió.

El Centre Picasso d’Horta de Sant Joan i el Centre Miró de Mont-roig del Camp us proposen aquest acostament imprescindible i únic a l’obra de Miró i de Picasso.

www.centrepicasso.cat
www.centremiro.com

Elias Gaston
Martí Rom