Va néixer a Horta de Sant Joan el 6 de març de 1876. De seguida mostrà predilecció pel dibuix i la pintura en detriment de les feines de pagès o el treball al molí d’oli de la família. Aconseguí que el seu pare li permetés estudiar a l’Escola de Belles Arts, situada a l’edifici de Llotja, a Barcelona.

El primer dia de classe del curs 1895-96 se seu al costat d’un noi malagueny, 5 anys menor que ell, anomenat Pablo Picasso. Malgrat la diferència de edat i de caràcter, el seriós i discret Manuel i l’impulsiu Pablo s’entenen de seguida. És l’inici d’una amistat que es perllongà 78 anys, tot un rècord.

La família Picasso accepta de bon grat el nou amic de Pablo, pensen que serà una bona influència, el germà gran que no tenia. Tant és així, que Manuel Pallarès arribà a ser ajudant del pare de Picasso, que era professor a Llotja. Anys després, quan Don José Ruiz es jubila, Pallarès ocupà la seva plaça de professor.

Els anys decisius d’aprenentatge de la vida, els comparteixen intensament ambdós amics. Els dies de Llotja, les passejades per la Barcelona de finals de segle, la vida alegre de les cupletistes del Paral·lel, la il·lusió de compartir el primer estudi, l’aventura del primer viatge a París i, sobre tot, els nou mesos que passen a Horta, de juny de 1898 fins febrer de 1899.

Picasso, convidat pel seu amic, va a Horta a refer-se d’una malaltia, però aquelles vacances d’estiu es converteixen en vuit mesos de noves i apassionants sensacions. L’agost de 1898 Picasso i Pallarès decideixen passar-lo a l’interior dels Ports, en mig d’una natura feréstec, allí Picasso experimenta “les emocions més pures” pintant al costat del seu amic; deixa de ser Pablo Ruiz per convertir-se en el genial pintor Picasso.

Aviat però, els seus camins artístics es separen, Picasso es submergeix en les noves avantguardes, mentre que Pallarès es manté fidel a l’academicisme i a la tradició pictòrica, però la seva amistat, lluny de trencar-se, es manté forta; es mouen per ambients molt diferents i l’amistat, per sobre de conceptes estètics, esdevé estrictament humana i sentimental.

En els darrers anys de les seves vides, comparteixen unes setmanes a l’estiu, a casa de Picasso, xerrant i recordant els temps feliços de joventut. Picasso recorda a tothom que aquell és el seu primer amic, el que li va salvar la vida als Ports d’Horta quan estava a punt de caure a un cabalós riu i morir ofegat ja que no sabia nedar.

L’abril de 1974, moria Manuel Pallarès, just un any després que ho fes el seu gran amic, Pablo Picasso.

Text de Josep Palau i Fabre

La història ens relata alguns casos de gran amistat. El més conegut, el més “clàssic”, és el d’Aquil·les i Petrocle.

Però el cert és que no conec, en el pla real, cap cas d’amistat tan durador com el de Picasso i Pallarès. Iniciat durant el mes d’octubre del 1895, el primer dia de l’any escolar, durarà fins el 8 d’abril de 1973, dia de la mort de Picasso, o sia que s’estén prop de 78 anys. Ara que, com sempre –o potser més que mai- les relacions humanes són tan fràgils, ara que sembla estar de moda malparlar de Picasso i veure-li defectes, és bo de recordar aquesta amistat exemplar, que ens revela el caràcter íntegre i insubornable del gran artista. Un dia Picasso va dir a Pallarès –que l’acabava de treure d’un mal pas en voler travessar un corrent d’aigua cabalós en els Ports del Maestrat-: “Mai no oblidaré que em salvares la vida”. I, en efecte, Picasso no ho oblidà mai. Tingué paraula. Pervingut a la màxima glòria en vida, les seves relacions amb aquell pintor a penes conegut que era Manuel Pallarès, no s’alteraren. Aquest és, per a mi, Picasso. El gran artista que tots sabem que és no ens ha de fer oblidar la qualitat humana.

Diria encara més: diria que l’amor és el valor suprem per Picasso, però que en sap la fragilitat. L’amistat, en canvi, en la que no intervenen factors tan contingents com la sensualitat i les obligacions legals, pot restar incòlume, lliure, i mantenir-se en el pla platònic al llarg de tota la vida.

Josep Palau i Fabre