Les dues estades a Horta d'Ebre
Primera estada de Picasso a Horta de Sant Joan, 1898-1899
«Les meves emocions més pures les he experimentat en un gran bosc d’Espanya on, als setze anys, em vaig retirar per pintar» Picasso
Aquesta frase de Picasso que es troba en la correspondència que va mantenir amb Apollinaire, ens indica que el temps que va passar a la zona boscosa dels Ports, durant la primera estada a Horta d’Ebre (actualment Horta de Sant Joan) va ser quelcom especial. Aquelles setmanes que el jove pintor malagueny i el seu gran amic Manuel Pallarès van passar en aquesta zona, van deixar una profunda petjada en l’adolescent Picasso.
El 1895 la família Picasso va deixar la Corunya per instal·lar-se a Barcelona. El jove Pablo es va matricular a l’Acadèmia de Belles Arts (Llotja) on el seu pare era professor de dibuix. Allí va conèixer a Manuel Pallarès natural d’Horta de Sant Joan, de seguida es va establir entre ambdós una gran complicitat i, tot i els cinc anys de diferència entre tots dos, van iniciar una amistat que només la mort va poder trencar.
El 1897 Picasso va anar a Madrid per continuar els estudis a la Reial Acadèmia de San Fernando. Abans d’acabar el curs acadèmic, va tornar a Barcelona malalt i en un lamentable estat d’ànim. Pallarès al veure´l en aquella situació li va proposar passar l’estiu al seu poble. Els pares de Picasso van acceptar encantats l’oferiment, no només per la confiança que tenien en Pallarès sinó també perquè pensaven que la vida sana del camp, lluny de la ciutat, aniria bé al seu fill.
A finals de juny de 1898, els dos amics van arribar a Horta i es van instal·lar a casa de la família Pallarès. Per a Picasso tot era nou i estrany. Ell, que només havia viscut en ciutats, es trobava ara en un petit poble, lluny de qualsevol nucli urbà important, amb una manera de viure molt diferent a la de Barcelona, Màlaga o la Corunya.
Després d’unes setmanes recorrent el poble i els voltants, dibuixant i pintant paisatges i escenes de diversos oficis, van decidir passar el mes d’agost als Ports, una zona boscosa a 16 km del poble. Allà els dos amics durant el dia pinten, dibuixen i, sobretot, viuen de forma salvatge, en total comunitat amb la natura. A la nit dormen a l’abric d’una cova. Durant aquest temps Picasso realitza molts dibuixos i alguns olis, sempre sota les normes academicistes, però l’important és el que passa a l’interior del jove aprenent de pintor, les noves sensacions, les emocions que no oblidarà mai. Picasso recupera la salut i l’alegria al costat del seu amic que, en una ocasió, li salva de morir ofegat al riu. Però sobretot ha descobert una sensació que buscava des de feia temps: la llibertat. Fins llavors havia estat sotmès a l’obediència artística del seu pare i de l’acadèmia. Aquesta sensació esclata durant l’estada als Ports, allà no té cap autoritat, només un amic i la natura. Picasso se sent fort físicament, se sent lliure, és feliç.
Les seves facultats surten a la llum, ja ha descobert el que segurament sospitava: que en el seu interior porta un capital artístic infinit, que és un geni. Tot això ho ha descobert a Horta, ho ha après a Horta, enmig de la natura dels Ports, al costat del seu amic. Ell mateix ho va resumir en la coneguda frase: “Tot el que sé ho he après a Horta“.
A principis de setembre tornen al poble, però no va a Barcelona fins a finals de gener de l’any següent. Retarda el seu retorn perquè necessita assimilar aquestes noves sensacions. Quan arriba a Barcelona ja no és el jove estudiant de dibuix, ara ja sap en el seu interior el que és i el que serà. Té molt clar el que farà a partir d’ara, és ell qui prendrà les decisions i dona per finalitzada la seva formació acadèmica. Picasso ha iniciat la gran aventura de ser el geni de l’art del segle XX. Ja res és igual. Deixa d’assistir a les classes de l’Acadèmia de Belles Arts, entra a formar part del grup d ‘ “Els 4 Gats” on fa nous amics i coneix les noves i les velles generacions d’artistes. A més, té la intenció de participar en l’Exposició Universal de París de 1900 i viatjar a la capital francesa, la meca de l’art, tal com havia planejat a Horta amb el seu amic Pallarès.
De la seva estada a Horta es va dur nombrosos dibuixos i olis. Predominen les escenes idíl·liques i els olis presenten una lluminositat i cromatisme nous en Picasso. Hi predomina el verd i el groc, també el malva i el violeta. Són obres que reflecteixen l’estat d’ànim de l’artista, una atmosfera càlida i fresca impregnada de gran tendresa.
Josep Palau i Fabre en la seva obra Picasso vivent, 1881-1907 ho descriu perfectament: “Creiem que Horta va representar per molt temps en la seva vida -potser per sempre- el Paradís perdut, aquell paradís perdut que gairebé tothom, en una forma o una altra, porta dins.”
Segona estada. Estiu de 1909.
El 5 de juny de 1909 Picasso torna a Horta. Han passat deu anys de l’estada anterior. Ara ja no és un adolescent aprenent de pintor, ara és un jove pintor amb prestigi entre les avantguardes parisenques, que es guanya la vida venent les seves obres. Ve amb la seva companya Fernande Olivier, que causarà sensació entre la gent del poble. La seva manera de vestir i les estades al cafè jugant al dòmino, escandalitzen les dones puritanes. En una de les darreres cartes explica a Alice Toklas: sempre jugo al dòmino i escandalitzo la població femenina amb els meus xals de colors, en concret amb aquell que vostè em va donar
No ve per cercar nous paisatges on inspirar-se, ve a retrobar-se amb un paisatge que coneix bé i que vol elevar a la categoria d’obra d’art, és la seva manera d’homenatjar l’indret on va recuperar la salut i va adquirir la força per ser al lloc on és ara, en plena aventura creativa d’un nou estil artístic. Però aquesta vegada porta un objecte que cridarà l’atenció: una màquina de fotografiar. Fotografia indrets i persones que ha plasmat sobre les teles, com si fos una certificació que aquells paisatges cubistes corresponen a llocs ben reals. Una sèrie de fotografies i les cartes que Fernande escriu a Alice Toklas i Gertrud Stein, explicant les vivències dels tres mesos que passen a Horta, conformen una excel·lent crònica de la vida al poble a començaments de segle XX.
Palau i Fabre ens resumeix les característiques de les obres cubistes d’Horta en aquests punts:
- Deixa les masses planes i treballa sobre volums que talla com si fossin blocs geomètrics.
- Aconsegueix l’efecte de perspectiva i profunditat amb el color.
- Usa colors austers: ocres, grisos i verds suaus.
- Crea formes i volums senzills, eliminant de la natura tot allò que és accidental i anecdòtic.
- Crea efectes de cristall roca i semi transparències.
- Crea estructures arquitectòniques equilibrades.
- En els retrats, comença utilitzant la línia corba, que es converteix en recta alhora que fusiona la figura i el paisatge.
En aquesta segona estada predominen els paisatges: La bassa d’Horta, La fàbrica, La muntanya de Santa Bàrbara… i els retrats, principalment de Fernande. Però hi ha una característica molt especial: a poc a poc, els replecs i les arestes de la muntanya de Santa Bàrbara es van apoderant del rostre i del cos de Fernande. La culminació la trobem als dos quadres titulats Dona nua sobre fons de muntanyes, on és impossible esbrinar què és el cos de Fernande o què són els replecs de la muntanya. Per a Palau, aquesta fusió és la comunió que l’artista intenta establir entre la dona que estima i la terra que estima, fins a fer-ne un tot.
Igual que Cézanne amb la seva sèrie, quasi obsessiva, pintant la muntanya de Sainte Victoire, Picasso li ret homenatge amb la seva sèrie de la Muntanya de Santa Bàrbara, però humanitzant-la a través de la seva estimada. Ambdues sèries són el resultat de la fascinació per un paisatge.
A començaments de setembre Picasso abandona Horta, on mai més hi tornarà físicament, però el record del seu Paradís particular l’acompanyarà sempre.
“Hem d’aturar-nos un moment més a contemplar la producció d’Horta, subratllant-ne el caràcter progressivament platònic, en el sentit que, aquelles cases i aquells paisatges no ens descriuen la realitat del poble, sinó que ens el sublimen. Les parets i les teulades són fetes d’aire, són perquè hi puguem passar a través, ingràvids, com si fóssim al Paradís, i corroborem la nostra asserció que Horta fou i restà per a Picasso, durant tota la seva vida, el Paradís perdut.» Josep Palau i Fabre”
