Ara fa 30 anys que vaig conèixer Josep Palau. Eren els temps del Congrés de Cultura Catalana quan una sèrie d’escriptors, artistes i diverses personalitats de la cultura s’oferien per presentar per pobles i ciutats els objectius del Congrés. Un d’ells era Josep Palau. Qui millor que ell per fer la presentació a Horta de Sant Joan (l’Horta d’Ebre de Picasso); Palau ja coneixia Horta, en parlava en el seu llibre Picasso a Catalunya i havia realitzat un film sobre els indrets picassians de Catalunya. Em vaig posar en contacte amb ell i acceptà encantat anar a Horta a presentar el Congrés. L’acte va ser un èxit, però el veritable èxit per a nosaltres va ser la seva proposta de fer un centre que acollís els facsímils de totes les obres fetes a Horta pel pintor malagueny. Ell ens va guiar, va localitzar les obres, va encarregar els facsímils. Sense la seva ajuda personal i la seva obra, el Centre Picasso d’Horta no existiria. Des de llavors l’he visitat moltes vegades. He de dir que cada cop era més difícil trobar un lloc per seure a casa seva, ja que els llibres, la correspondència, les notes… ho envaïen tot. Vaig tenir la sort de seguir la confecció de la maqueta del Picasso vivent, l’obra que inicia l’estudi més complet sobre Picasso (espero que aviat en surti el quart volum, l’estem esperant amb impaciència). Han estat moltes les estones compartides parlant del pintor malagueny. Nosaltres sabíem algunes anècdotes de les estades del jove Picasso a Horta, sobretot de la segona l’any 1909, que ens havien explicat els nostres pares i els nostres avis. Però parlant amb Palau vam aprendre que la relació entre Picasso i Catalunya i, concretament amb Horta d’Ebre anava molt més enllà d’unes quantes anècdotes. Però, sobretot, vam aprendre a estimar Picasso. A estimar-lo com Palau entén que s’ha d’estimar. En l’Ensenya del llibre Estimat Picasso Palau diu aquestes senzilles i contundents paraules: “Estimar algú és acceptar-lo com és, no com ens agradaria que fos”.

En els llibres Picasso a Catalunya i Picasso i els seus amics catalans Palau ens va mostrar un Picasso arrelat a la terra catalana –Barcelona, Gósol, Horta d’Ebre– i arrelat a uns amics de joventut que en alguns casos ho foren tota la vida, com el nostre Manuel Pallarès. Palau va retornar a Catalunya Les senyoretes del carrer Avinyó de Barcelona quan ja es donava per fet que eren producte d’una inspiració francesa. I tants llibres, traduïts a molt idiomes on consta per exigència de Palau, la frase “Traduït del català”, i en els quals Palau mostra l’evidència de la catalanitat de Picasso.

No cal fer aquí un elogi de l’exhaustiu i documentat estudi que Palau fa de Picasso i la seva obra, fruit de moltes hores d’investigació i de moltes entrevistes amb el pintor. Els seus llibres i el reconeixement internacional ho diuen tot. Ha estudiat la seva obra amb una profunditat i un perfeccionisme que l’han portat a visitar els indrets on es va inspirar el pintor en la mateixa època de l’any en què fou realitzada, per captar els colors i les tonalitats tal com les va copsar Picasso. En el llibre Estimat Picasso que abans he esmentat, cap al final amb la ingenuïtat i l’honradesa que caracteritza tot el text, Palau explica com Madame Leiris en presència de diverses persones li pregunta, a Picasso: “De tots els que s’ocupen de la seva obra qui creu que ho fa amb més encert, qui és aquell en qui vostè confia més?” Picasso, respon: “Palau”.

Però Palau encara ha anat més enllà, més enllà del que han arribat altres estudiosos de l’obra picassiana, Palau ha sabut copsar el llenguatge críptic molt present en les obres de Picasso, perquè Palau és poeta. Ha entès millor que ningú el significat de l’obra picassiana, perquè l’ha estudiat no només com a erudit sinó també com a creador. Això li ha permès no solament aproximar-s’hi més que altres sinó, també, identificar-s’hi.

Fa uns quants anys, un amic nostre, el Dr. Enrique Mallén catedràtic de la Universitat de Texas i director d’ON LINE PICASSO PROJECT, el web més important sobre el pintor, em va demanar que li aconseguís una entrevista amb el seu admirat Palau i Fabre. Així ho vaig fer. En arribar a Barcelona Mallén m’explicava: “Ahir abans de marxar, la meva dona em va preguntar, què hi vas a fer, a Espanya?, pensant que anava a veure-hi alguna exposició o a fer-hi una conferència, li vaig respondre: vaig a veure Picasso”. I m’aclaria: “Avui la persona que més puc identificar amb Picasso i la seva obra és Palau”. Hi estic totalment d’acord.

Ha estat un luxe per a nosaltres que un poeta català hagi estudiat Picasso amb la intensitat que ho ha fet Palau, perquè només un poeta podia entendre que en les obres cubistes d’Horta, on la nostra estimada muntanya de Santa Bàrbara i el cos de la companya de Picasso Fernande Olivier es confonen, fins a fer impossible distingir els plecs de la roba o dels cabells amb els replecs rocosos de la muntanya. Picasso hi vol mostrar la fusió dels seus dos amors d’aquell moment: Horta i Fernande.

Només un poeta coneixedor del tarannà de Picasso podia entendre que les cases translúcides de les obres realitzades el 1909 d’Horta, com ara La bassa o Cases sobre un pujol, són una mitificació i un homenatge a un poble on el pintor va ser feliç, el poble on, segons paraules de Palau, Picasso va trobar el “Paradís perdut”. Diu Palau al llibre Picasso cubisme:

“Horta representà per molt temps en la seva vida –potser per sempre– el Paradís perdut, aquell paradís perdut que gairebé tothom, en una forma o altra, duu a dins”.

Ara, Josep, ja ets al Paradís, allà on va la gent que estima i és estimada, ben segur que hi has trobat els teus amics i entre ells, Picasso.

Josep Palau i Fabre, gràcies per estimar Picasso, gràcies per ser poeta i gràcies per estimar Catalunya. 

Descansa en pau. Sempre et tindrem en el nostre record.

Gràcies per tot.

Elias Gaston
Centre Picasso d’Horta

Febrer 2008